Els escriptors del Palau Requesens

La Real Academia de Buenas Letras de Barcelona es una institución clave del humanismo catalán y una de las entidades culturales españolas con más solera. Fundada en 1700, ocupó distintas sedes hasta que en el año 1917 recibió en cesión del estado el Palacio Requesens de Barcelona. Este edificio gótico aposentado sobre la muralla romana es hoy una de las joyas del Barrio Antiguo de la ciudad. Con motivo del centenario de la cesión, se publica este mes el libro El Palau de l´Humanisme, donde distintos autores analizan los espacios del Palacio Requesens así como la actividad intelectual desarrollada allí a lo largo de estos cien años, con especial atención a la larga presidencia (1963-1996) del filólogo Martín de Riquer, decisiva para la pervivencia de la Academia. Recogemos aquí el capítulo dedicado a los académicos escritores.

Pocs escriptors s’han d’haver sentit tan a gust amb un reconeixement com el novel·lista, assagista i poeta Joan Perucho la tarda del seu ingrés en la Reial Acadèmia de Bones Lletres.

Perquè si hi ha una institució que reflecteix bé el món de l’autor barceloní és l’Acadèmia, amb la seva història que arrenca a finals del segle XVII, amb els seus desconfiats i els seus erudits, les seves lleixes plenes d’obres amb velles enquadernacions a pell, la seva vinculació a la saviesa de la Renaixença i l’entorn medieval de la seva seu. Res més adequat, en efecte, per a l’autor de Llibre de cavalleries i Botánica culta o el falso Paracelso, que tan sovint va prendre com a objecte narratiu aquests mons.

Perucho (1920-2003) va llegir el seu discurs el 14 de març del 1976, abordant “La zoologia fantastica a Catalunya en la Cultura de la il.lustració», suggestiu tema que es mou, va dir, a la zona misteriosa d’evidències il·luminades pròpia dels místics i poetes. Encara que la zoologia fantàstica com disciplina arrenca de la cultura medieval, les tipologies d’entitats fabuloses reneixen en el XVIII, com a reacció al racionalisme de la Il·lustració, va explicar. El crític i historiador literari Guillermo Díaz Plaja es va encarregar de llegir la contestació.

Perucho, ens diu el seu biògraf Julià Guillamon, va ser en els anys següents un assidu de les sessions acadèmiques, on coincidia amb amics de joventut com Martí de Riquer, José María Valverde i Antonio Vilanova, i a les quals va fer referència sovint en articles i escrits.

“Joan Perucho sempre va tenir en un gran concepte l’Acadèmia. Fins al punt d’inventar que el seu avi havia tingut relació amb l´acadèmic corresponent, per Lleida, Josep Pleyan de Porta. Es va inspirar en un altre membre, Antoni de Capmany, per al personatge d’Antoni de Montpalau, el protagonista de Les històries naturals, la seva novel.la més coneguda. Va estar encantat de la vida de ser-ne membre. I amb Martí de Riquer, amb qui s’entenia molt, van anar a Roma a la canonització de Gil de Frederic, dominic que va morir decapitat a Tonquin, teòleg a més de missioner i membre de l’Acadèmia, vestits d’etiqueta”, assenyala el biògraf.
“Va ocupar el lloc del general Faraudo de San Germain i el tènia retratat en la seva biblioteca com a homenatge, amb un marc, al costat de Riba, Eugeni d’Ors, Foix, Pla…”, afegeix.

Bon exemple de la dedicació de Perucho al tema és el comentari que va dedicar a la seva secció de La Vanguardia “El arquero dubitativo” a “La defunción de Barallat”. Celestino de Barallat va ser advocat, polític ultraconservador, regidor de l’Ajuntament de Barcelona i secretari de la RABL. També membre de la Junta de Cementiris així com autor de tractats de botànica funerària i de dret funerari. Perucho glossa el curiós personatge i acaba apuntant: “La aportación definitiva o inmortal de Celestino Barallat fue que en los cementerios no se deben plantar árboles frutales como los manzanos, perales, naranjos, mandarinos, higueras, albaricoqueros, cerezos, nísperos, ciruelos, palosantos, etcétera. Pues ingestionar sus frutos podría dar lugar a la absorción de los jugos sagrados, o las esencias vitales, de nuestros abuelos o antepasados”.

En paraules de Guillamon, “el 16 de març del 2002 Perucho va renunciar a l’Acadèmia de Bones Lletres. El 24 de gener li havien lliurat la Medalla d’Or de la Ciutat de Barcelona. L’Acadèmia no hi havia enviat cap representant. Era la primera vegada que un membre d’aquesta institució centenària renunciava al seu lloc”.

La ironia d’Espriu

Un altre ingrés literari sonat a la casa va tenir lloc el 6 de desembre del 1984. “Finalment, Salvador Espriu està amb nosaltres”, va declarar el llavors president Martí de Riquer a la freqüentada recepció pública del poeta de Sinera el 6 de desembre del 1984. Espriu ja era una institució, l’escriptor viu més reconegut de Catalunya. I va afegir Riquer: “fa ja vint anys, Espriu em va manifestar la seva bona disposició per formar part de l’Acadèmia, però va preferir esperar; ara ha trobat l’ocasió oportuna, i ha entrat”. L’amistat era molt antiga: Riquer havia coincidit amb el poeta, així com amb Guillermo Díaz Plaja, que havia mort feia poc, en el famós Creuer Universitari pel mediterrani del 1933, que va reunir les joves promeses intel·lectuals dels anys de la República.

L’autor de La pell del brau va lamentar la defunció de l’historiador literari ironitzant sobre si mateix. “Com que tothom, amb encert o no, em considera un tetric (i són llòbregues les circumtàncies), crec que aquí, a més de la mort del Dr. Comas, he de deplorar la del senyor Guillem Díaz-Plaja”.

En el seu discurs d’ingrés Espriu va evocar la figura del seu amic de joventut Bartomeu Rosselló-Porcel, poeta mallorquí mort el 1938 als vint-i-quatre anys. En un bonic i ajustat retrat descriu: “El nostre amic era molt simpatic i agradable pero no pas d’una bellesa apol.linia, ni de lluny. Era senzill, ingenu, una mica infantil o d’una adolescencia allargassada. L’atreien les dones joves i boniques, i aixo, gràcies a Déu, era ben natural, ja em dispensaran, pero el tracte amb elles era infinitament més difícil que ara, era ple de destorbs i obstacles”..

I a propòsit de l’edició d’un llibre, recordava: “Rosselló tenia una molt desvetllada cura dels seus versos. A la mateixa carta m’adverteix: ‘Per res del món no toquis ‘alfabegueres´. Aquesta ´r` vostra m’horroritza. No m’hi sé avenir. Es un mallorquinisme dels més íntims. Més: a Mallorca diem aufabegueres. Basti la ´l´ postissa, que aquesta sí és necessita i millora el so.’ I, a pesar d’aquest últim concessiu criteri, jo li he respectat ´aufabegueres´. És aixi com es fa un poeta”.

Segons la crònica del periodista Victor Amela, Espriu va acudir a l’acte “lluint un ampli somriure, saludant diversos coneguts al seu recorregut fins a arribar a l’estrada, i fent gala d’un bon humor que va quedar patent en el seu discurs d’ingrés”. El seu discurs va ser contestat per l’acadèmic Joan Bastardas, en presència del llavors conseller de cultura de la Generalitat Joan Rigol .

Lamentablement, tot just dues setmanes després de la cerimònia, el poeta era internat com a conseqüència d’una embòlia cerebral, i als tres mesos moria amb 72 anys. No va poder, per tant, participar en la vida acadèmica. Però al cap d’un any del seu ingrés, “exactament un any”, segons va remarcar Riquer, la institució li va recordar en una sessió pública en la qual el seu amic Perucho, un dels que li havien proposat per a la butaca, va declarar que la seva mort havia suposat “una autèntica desgràcia per a Catalunya” i Riquer va dir que experimentava “una emoció de les que poques vegades se senten” evocant l’autor desaparegut. En el transcurs de la sessió es va presentar el volum col·lectiu Salvador Espriu: aproximació a tres escultures de Subirachs i altres textos.

Guimerà i el Nobel

Entre els més cèlebres membres de la Institució al segle XX hem de destacar el dramaturg Angel Guimerà (1845-1924). Va ser elegit membre numerari en dues ocasions (1886 i 1918), sense que arribés a prendre possessió. Tot i això, l’Acadèmia va impulsar la seva candidatura per al llavors encara jove Premi Nobel en una campanya que que es va prolongar del 1906 el 1922. Amb peces com Terra Baixa i Maria Rosa, Guimerá estava ja sent objecte d’un notable reconeixement internacional i a més, segons ha estudiat Enric Gallén, incidia en una línia literària que podia albergar-se sota el concepte d’“idealisme estètic” que l’Acadèmia Sueca promovia. Finalment, després de la Primera Guerra Mundial i la irrupció d’altres aires culturals, la seva candidatura va resultar descartada.

Entre els restants escriptors de l’últim segle a destacar figura la novel·lista Victor Català -primera dona en ingressar- , i els poetes en llengua catalana Ernest Moliné (1868-1949), Francesc Matheu (1858-1938), Lluís Via Pagès (1870-1940), el poeta, novel·lista i dramaturg en castellà, a més d’enginyer de mines Pablo Cavestany (1886-1965), l’influent crític literari i poeta Ramon D. Perés (1863-1956), i, potser el més destacat entre els autors d’obra lírica, Josep M. López-Picó (1886-1959).

Format en el noucentisme, autor de més de cent llibres, la seva obra de postguerra està marcada per l’empremta catòlica. El seu discurs d’entrada va consistir en un poema bíblic en “tercines encadenades” sobre el personatge bíblic de Job, encarnació de la paciència.

Altres autors són  el polígraf Josep Pin i Soler (1842-1927), el gran bibliòfil Ramon Miquel i Planes (1874-1950), el dibuixant, compositor i dramaturg Apel.les Mestres (1854-1936) i l’home de lletres Bonaventura Bassegoda Amigó (1862-1940.

A Josep Pin i Soler, a més de la seva poesia, en la que destaquen els seus Sonets d´uns i d´altres; de novel·les com La família dels Garrigas, i de comèdies de costums com La Tia Tecleta,  se li deu una extensa tasca de traducció al català d’obres claus del saber europeu en la seva “Biblioteca d’Humanistes”, amb extenses introduccions pròpies: Elogi de la follia, d’Erasme, Diálegs de Luis Vives, Philobiblion de Roberto de Bury o El princep de Maquiavel. “No es podrà agrair mai bastant el servei que va deixar a la veritable cultura de Catalunya amb aquesta iniciativa”, va escriure a la seva mort el seu amic i company de Bones Lletres, Alfredo Opisso.

Més recentment, han ingressat en la institució Carme Riera (n. 1948) i Pere Gimferrer (n.1945). La novel·lista i filòloga mallorquina, autora d’aclamades obres narratives com Te deix, amor, la mar com a penyora, Dins el darrer blau, Cap el cel obert o Les darreres paraules, d’assajos com La escuela de Barcelona, i de textos memorialístics com Temps d’innocència, va dedicar el 2002 el seu discurs d’ingrés a La recepció del tercer centenari del Quixot a la premsa de Barcelona.

Gimferrer (n. 1945), a qui es deuen poemaris de referència com Arde el mar, La muerte en Beverly Hills, L’espai desert o Mascarada, novel·les com Fortuny i la innovadora feina d’articulisme literari recollida en els dos volums del seu Dietari, va ingressar en el 2008 amb unes Reflexions sobre la paraula poètica.

Els dos escriptors, Riera i Gimferrer, compatibilitzen, com al seu dia ho va fer Martí de Riquer, la seva butaca en la RABL amb la que ocupen en la Reial Acadèmia Espanyola.

—————————————

El Palau de l´Humanisme. Cent anys de Bones Lletres al Palau requesens

Varios autores. Edición de Sergio Vila-Sanjuán

Editorial Comanegra/Reial Acadèmia de Bones Lletres/ Ayto. de Barcelona

Fotos: Jordi Vidal F.